S O L I L O Q U I

Amics per sempre nainonainonainonà?

2011-11-07T06:00:00.000-08:00

Envejo les colles d’amics. Aquells que son 7 o 8 i que a tots els hi agrada el mateix. Aquells que quan és un dia remarcat al calendari, no cal ni fer-se cap truc per quedar, que no cal tenir-los avisats perquè desquedin amb tothom, perquè saps del cert que aquell dia us heu de veure tan sí com no.

A mi això no em passa. Bé, vull dir que als meus amics i a mi, no ens passa. I no sé el per què. Entenc que cadascú tingui la seva vida, que els nostres camins s’hagin desviat en direccions diferents, que hagin entrat noves persones a les nostres vides, ho entenc però no ho entenc. Sobretot, no ho entenc quan es diu allò de “vosaltres sou els meus millors amics”. Com? Com pot ser, vull dir. Com pot ser que jo sigui una de les teves millors amigues si quasi bé ja no compartim moments? Si a la mínima prefereixes quedar amb els del nou curset que has conegut, o amb aquells que vas conèixer la nit passada quan sorties de festa amb els de la universitat?

Em sap greu perquè sé que d’aquesta separació en sóc partícip, i potser me n’he adonat massa tard, quan ja estava massa dispersat, tot plegat. Però sí, trobo a faltar aquella escalfor, aquells somriures, aquelles mans, aquelles birres, aquelles trobades... Ara, sembla que ho fem per compromís; “ui, ja fa massa que no veig els meus millors amics”. No sé, potser hauríem de replantejar-nos una mica tot això, no? Vull dir, qui són els meus amics? Els que resten en els meus records passats, o aquells que, avui en dia, volen compartir els màxims moments amb mi? I em sap molt més greu, per totes aquestes trucades, de persones noves, que volen que formi part dels seus millors amics de l’avui, em sap greu bàsicament perquè no he fet més que girar-los la cara, esperant primer alguna cosa dels amics de sempre, que sí són els ‘de sempre’, però potser no els de ‘per sempre’.

Tot això no va amb mal to, ni vull ofendre a ningú, simplement enyoro a moltes persones de la meva vida, persones que creia importants.

P.A.G.E.L.L.S

2011-01-19T04:01:00.000-08:00

El meu primer desig és que estimeu i que, estimant, rebeu la recompensa de ser estimats. I, si no és així, que us sigui fàcil oblidar i que després d'oblidar no obriu la porta a la rancúnia. Que mai us acompanyi la desesperança.
Desitjo, també que tingueu amics, i que, fins i tot els inconseqüents, sigueu valents i fidels. Que, com a mínim, en tingueu un en qui confiar sense cap mena de dubte. I que, com que la vida és així, us desitjo que també tingueu enemics. Enemics? Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, per tal que, algunes vegades, us qüestionin les vostres pròpies certeses. I, d'aquesta manera entre totes, pogueu tenir-ne una que sigui justa, perquè no us sentiu massa segurs de vosaltres mateixos.
Voldria que fossiu útil, però no insubstituïbles. I en els mals moments, quan ja no quedi res a fer, aquest "ser útil" sigui suficient per a seguir mantenint-vos drets. De la mateixa manera, desitjo que sigueu tolerants, no amb aquells que poc s'equivoquen, perquè això és massa fàcil... sinó amb els que l'erren molt i irremeiablement. Que fent un bon ús d'aquesta tolerància sigueu un bon exemple per als altres.
Voldria que, quan sigueu joves, no maduressiu massa de pressa, i que, quan sigueu madurs, no volgueu rejovenir. Quan sigueu gran, no desespereu, perquè cada edat té el seu plaer i el seu dolor, i és necessari que fructifiquin en nosaltres.
Voldria que tinguessiu els vostres moments de tristor. No tot un any, potser un dia o un minut, per tal que valoreu que el somriure diari és bo i el riure constant és malaltís.
Tinc ganes que descobriu, urgentment, malgrat tot i per damunt de tot, què hi ha al vostre costat; éssers oprimits, tractats amb injustícia, persones infelices.... Desitjo que sàpigueu acaronar un gos, alimentar un ocell, escoltar el cant del rossinyol, perquè d'aquesta manera us trobareu bé amb ben poca cosa.
Voldria que plantessiu una llavor, encara que sigui ben petita, l'acompanyeu en el seu creixement, i descobriu de quantes vides està fet un arbre.
Desitjo per acabar, que tingueu una bona persona al vostre costat, avui, demà, demà passat... I que, en tot moment, pugeu parlar d'amor per a tornar a començar.

Si tot això passés, no tindria res més a desitjar-vos.

Amb les mans a la butxaca

2010-12-16T13:46:00.000-08:00

Feia temps que no em passa per aquí, potser ha arribat el moment de tornar-hi. Em sap greu, perquè aquest bloc només rep escrits negatius, tristos o amb molta ira, però... veureu, és que és l’únic que em fa escriure.

Ja fa dies que no va. El què, us preguntareu. No ho sé, jo. No vaig, no tiro, no sé que em passa, no sé què vull, no sé on sóc i on vull arribar. Llàstima, perquè si tingués un buscador com el de TMB amb un “sóc a” i “vull anar” i que em pogués buscar el recorregut més curt i amb menys transbords, tot seria més fàcil.
No vull escriure de res en concret, perquè tampoc sabria el què. Millor general, així no etiquetes a ningú ni a res, i tot queda lliure. Però sé que no va i que no tira i que no funciona. I em preocupa, potser no com abans, però sento la molèstia dins meu.

En el fons, hom sap a qui va dirigit tot això. I qui no ho sap és perquè no em coneix. I mira, millor que escrigui coses desordenades i sense sentit, que no que m’hi enfronti, perquè després me’n penediria, i acabaria dient coses que no vull. Em conec i sempre ho faig, això. Peco d’impulsivitat. Coses que passen, jo què sé...

Segur que demà serà un altre dia i voldré esborrar aquest text que, al cap i a la fi, no diu res. És palla, com deien els mestres amb els treballs. Palla que no serveix per res, només per omplir, però es clar, prefereixo estar plena de palla o buida del tot? No ho sé. Potser si estigués buida podria començar de zero, però recordo que no en tinc gaire bon record. Tot i que, estar plena de palla, no sé si es una bona idea.. viuria enganya, i plena d’una cosa que crec que em fa feliç, però no seria res més que el llop vestit d’ovella.

Mira, no ho sé. Pots ajudar-me? Qui vols que t’ajudi a tu, si sempre vas amb les mans a la butxaca.

PD: avui, més que mai, aquest escrit reflexa el títol i el subtítol del bloc. Visca els soliloquis i l’escriure per escriure (que sempre és millor que parlar per parlar)!

Educació mediàtica

2010-05-09T08:43:00.001-07:00

El parlament europeu demana una nova assignatura a totes les escoles; educació mediàtica, on se’ls ensenyi als nens i nenes a utilitzar els mitjans de comunicació i a tenir un criteri sobre aquest. Aquest nou projecte no només va enfocat a la comunitat educativa sinó que també va dirigit als pares dels infants, ja que tota educació comença a casa, i també a les persones de la tercera edat.

Crec que tindria més avantatges que inconvenients ja que vivim en una societat on la informació es mou constantment d’un lloc a un altre, i per això s’ha de saber distingir i classificar tota aquesta informació perquè n’hi ha molta que no és certa, pot resultar enganyosa o no massa beneficiosa. Si es tracta d’educar a la societat no podem evadir els mitjans de comunicació perquè avui en dia tots els utilitzem però hem de saber fer-ne un bon ús. Gràcies a aquesta assignatura els infants serien més crítics amb allò que veuen a la televisió, la publicitat... A l’aula es crearien ambients de conversa i reflexió només amb el fet de comentar algun programa, anunci, etc. Seria una manera d’educar en valors, ja que sabem que a la televisió no sempre els valors que es transmeten són els mateixos que s’intenten ensenyar a l’escola o a casa.

La imaginación es más importante que el conocimiento. (Einstein)

2010-05-08T09:08:00.000-07:00

Manifest per l'Educació en Comunicació

sssss
En aquest manifest es vol reivindicar que tot allò que surt per pantalla influeix a les nostres actituds i comportaments amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten, i que en molts casos, no es fa res per frenar aquesta situació de descontrol.
Necessitem estar informats de com funciona tot aquest món de les tecnologies per fer-ne un bon ús i ensenyar a fer-ne un bon ús.
Pel que fa a l'escola, parlar de comunicació i d'educació com a dos caomps separats no té sentit. Més que mai, l'educació necessita de la comunicació, no només per trencar els esquemes que han acabat per empresonar-la i separar-la de la possibilitat de creixement, sinó també perquè davant de l'anomenada 'societat de la informació' l'escola s'ha quedat enrere, i els mestres, els pares i els adults en general, també.
L'educació com a procés de comunicació (és a dir, diàleg, reflexió col·lectiva, posada en comú, participació...), és indispensable en una societat on l'escola ja no és la que "forma" l'individu com es creia tradicionalment. L'escola no només no forma, sinó que tampoc deforma. La seva influència actual és limitada, perquè s'ha quedat al marge d'una societat on els individus i les comunitats estan sotmesos permanentment a altres influències que contribueixen a la seva formació (o deformació) com és la televisió, la publicitat o la connexió a la xarxa a través d'Internet.

Conclusions del llibre blanc

2010-05-08T08:22:00.000-07:00

"Els mitjans audiovisuals construeixen una mena de medi ambient constant en la vida dels nens i els joves. Són un factor innegable de la socialització i també de l'educació o formació de la infància."

Els mitjans audiovisuals estan a les nostres vides i en la dels nens i nenes que tenim a l'aula. No podem fer-los desapareixer (a més, perquè si els saps fer servir són molt útils per aprendre i per entretenir-se) i per tant, l'únic camí que ens queda és educar els nostres alumnes, ensenyant-los les avantatges i els inconvenients d'aquests mitjants i, el que és el mateix, ensneyar-los a fer-ne un bon ús.

"El consum infantil de televisió és extens i intens, generalment sense control familiar. És un consum no tan sols de programes pensats per a la infància, sinó de
programes generalistes d'adults."

Com que els adults no podem escollir allò que ha de sortir a la televisió o el que no, hem d'estar aprop dels nens i nenes per guiar-los i fer-los més crítics amb el que veuen. A vegades, hi ha certs programes que es fan en franges horàries en les quals hi ha infants davant la televisió, i surten personatges i històries que ells no poden arribar a desxifrar si és real o no. És aquí quan la companyia de l'adult és necessària per poder-li explicar i comentar certs aspectes que, de vegades, no són massa clars ni pels propis adults.

"La tradició en la programació infantil a Catalunya hauria de recuperar la vitalitat que tingué en altres moments i cal impulsar-la políticament i pressupostàriament."

No voldria ser negativa però no sé si hi ha massa gent que miri pels beneficis morals abans que pels beneficis materials, sobretot aquests que estan darrere la pantalla. És cert que la televisió que es fa ara "per infants" no és la mateixa que fa 15 anys, quan jo era petita. De vegades, penso que es dóna per suposat que els nens i nenes d'avui en dia són més madurs del que ho érem nosaltres i que, per tant, entenen moltes més coses, però no és així, les criatures sempre són criatures siguin de l'època que siguin. I sincerament, no veig amb massa bona disposició per part d'un govern a vigilar una tasca com aquesta...

els valors

2010-04-25T06:05:00.000-07:00

Quan som adults tenim uns valors intrínsecament lligats amb la nostra persona. Els hem decidit nosaltres amb les experiències bones i dolentes que hem viscut i com hem estat educats, les nostres arrels, i una complexa barreja de diferents coses. És per això que dic; ‘el valor no ve de fora sinó de dins’ i que és més vinculat segons la pròpia decisió i segons la pròpia elaboració. Després, quan creixem, tenim fills o germans petits, pretenem transmetre aquests valors perquè creiem que són els correctes.

Últimament, tothom parla dels mals valors i mals exemples que surten per televisió. No obstant, no tot el contingut de la televisió és dolent ni va en contra dels valors que intentem educar als infants. És cert, que fins fa ben poc era així i que encara és ara que alguns anuncis tracten el sexisme per tal de vendre els seus productes, com per exemple, els productes de neteja i de cuina casi sempre els anuncia una dona, o bé, quan el que es vol vendre és un cotxe va totalment dirigit a un home. També passa quelcom semblant amb les joguines dels nens i nenes, tot i que ja no és tan descarat com amb els productes dels adults.

Tot això són valors que inculquen inconscientment -o no tant inconscientment- a una ment influenciable com és la d’un infant. És per això que són temes que s’haurien de tractar a casa i a l’escola. Fer-los veure que no tot ha de ser tal i com surt a la televisió, que cadascú té uns gustos i que no depenen del gènere.

Com he dit abans els valors s’aprenen per intercanvi, qualsevol lloc i situació poden afavorir o entorpir l’intercanvi. La família, l’escola i els grups de lleure són espais privilegiats d’intercanvi i coeducació. Els qui tenim la responsabilitat educativa en qualsevol d’aquests àmbits hauríem de fer tots els possibles perquè fossin espais d’experiència de valors enriquidors, i tractar els temes que surten a la televisió i que tant influencien els més petits.

Doble o Nada

2010-04-11T09:46:00.000-07:00

Voll Damm, Doble o Nada

Aquesta és la nova campanya de la cervesa Voll Damm Doble Malta. La història tracta d’un home que explica el per què l’ha deixat la novia. Diu que el motiu principal és per NO ser normal. Va dient tot el que ell feia i fa que està fora d’ allò comú i típic; la relació de parella que tenien, el pis en el que vivien, el barri, la feina, horaris, companys, ambient de treball, el gos, la moto, etc, mentre es va veient en imatges el que explica. I acaba dient “no entiendo qué pasó, el primer día se lo dejé todo muy claro” i llavors es veu com s’omple un got de cervesa Voll Damm, i alhora surten unes lletres que posa Doble o Nada. I afageix “la próxima vez quizás debería buscarme a alguien más... normal” i canviant així de sentit el que fins fa res era normal.

Tot això transcorre en diversos escenaris. Segons el que la veu de l’home protagonista va dient, es va veient un paisatge diferent. Per exemple, quan diu que ella volia que visquessin en un pis més normal, surt ell dins d’un ascensor amb un suposat veí amb un aspecte com de heavy metal, entenent així que no és el més normal del món.

El personatge principal és un home d’uns trenta-cinc anys, i una veu greu, bonica i que crida l’atenció i fa que l’escoltis. Al principi de l’espot també surt la noia que el deixa, però no és l’objectiu del publicista fer sortir a la noia, jo crec, per això no es veu massa, només es veu com marxa de casa.

La música que sona és una cançó que es diu "Common people" del grup Pulp, i que ara el grup revelació català Manel han fet una versió en català anomenada La gent normal, que ha triomfat molt, i que crec que ha pogut ser un dels motius per posar-la en aquest anunci, ja que va dirigit a un tipus de persona; més aviat jove i selectiu.

El lema de la campanya és “Doble o nada” i aquest espot és d’aquells que et deixa intrigat esperant el final per veure què anuncien.

En aquest anunci han jugat amb la paraula ‘normal’. Jo crec que el missatge principal –i contradictori- ens ve a dir que si vols ser una persona diferent i destacable d’entre els altres has de beure Voll Damm, però per altra banda, ens recorda que beure’s aquesta cervesa és el que fa tothom, i que per això tu també ho has de fer, per no ser menys.

Crec que un altre missatge secundari podria ser alguna cosa així com ‘carpe diem’, persegueix els teus somnis, els teus desitjos i que ningú s’interposi a ells.

Transmet un cert prestigi a les persones que puguin beure aquesta cervesa. També un atractiu que no només reflexa al producte i la seva compra sinó a l’anunci en general. I acaba fent lligams amb tot tipus de públic ja que juga amb la paraula ‘normal’ que és un concepte molt relatiu segons qui l’utilitzi.

He escollit aquest anunci principalment perquè em va captivar el primer cop que el vaig veure, pel que deia (fins i tot abans de saber que era de cervesa) i per la música que sonava de fons. És bastant rebuscat i si no hi pares atenció realment no veus molts dels missatges.

Personatges

2010-04-11T08:21:00.000-07:00

No miro telenovel·les perquè totes em semblen iguals, i l’única que últimament he seguit ha estat la sèrie americana de Lost (Perdidos).

Els personatges que analitzaré són ben diferents entre ells.

El primer d’ells, en John Locke. És un home d’uns seixanta anys, estatura normal, calb, els ulls blaus i una mirada penetrant. Pel que fa el seu caràcter, el tret que més el caracteritza és el misteri que produeix quan parla i actua. A vegades, fins i tot, costa distingir si és un heroi o un antiheroi dins la sèrie ja que el seu comportament va d’un extrem a un altre en qüestió de dies. És un personatge molt reservat i no parla per parlar. Creu molt en el destí de les coses, que tot té un curs i un procés, i està segur que ha anat a parar a l’illa per quelcom important. A diferència dels altres supervivents de l’accident d’avió, en Locke no vol marxar de l’illa. Se’l veu un home culte, sensat i tranquil, que sempre intenta ajudar els seus companys. El seu nom, John Locke, ve donat per un filòsof anglès, un joc de paraules que han volgut remarcar –o no- els guionistes de la sèrie.
M’agrada molt el caràcter del Locke perquè, a vegades, sembla que siguin dues persones diferents. Cosa que, jo crec, ens passa a tots, que tenim diferents maneres d’encarar les situacions. A vegades es troba sol davant d’algunes circumstancies perquè cap company el recolza però tot i així ell continua fent el que creu que és correcte, no per ell, sinó per tots.

Un altre dels personatges és en Sawyer. És un home d’uns trenta anys, cabellera rossa, alt, fort, ulls blaus i barba. A primera vista sembla una persona tendra i sensible. Té una cara amable i els ulls molt brillants. Però el seu caràcter és totalment el contrari. És egoista i masclista i li agrada deixar en evidència els companys, posant-los noms ridículs. Ha estat estafant a tots els altres i s’ha quedat molts dels pocs béns materials que quedaven de l’accident, i així poder exercir més poder sobre els altres. Vol treure-li el protagonisme i l’heroisme del Jack, i també tenen confrontacions per culpa d’una noia, la Kate.
No crec que en Sawyer sigui del tot dolent, en el fons transmet una noblesa i sents empatia amb ell al saber que de petit va passar per experiències doloroses i va patir molt i per això es comporta així, sent desagradable amb la gent.

L’últim personatge que vull descriure és la Sun. És una dona coreana d’uns trenta-cinc anys. És baixeta, té el cabell molt fosc, és prima i té cara de ser una ‘mosqueta morta’. És un personatge que al principi sembla que no destaqui gaire, una persona transparent i sincera, però a mesura que va passant la trama es van descobrint secrets que tenia ben amagats perquè el seu violent marit no en sabés res. Tot i així, és una dona que opta molt per la cooperació entre tots per poder sobreviure i es preocupa pels altres. Decideix començar a plantar vegetals i a cuidar-se del petit hort que fan per sobreviure.
Amb aquest personatge crec que els guionistes volen mostrar una dona dominada totalment per l’home, una persona maltractada pel seu marit i per la seva família, i que tothom ha actuat a esquenes d’ella. Quan és a l’illa se sent molt més lliure i comença a actuar tal com pensa, lluny del seu pare que sempre l’ha dominat.

A on anirem a parar?

2010-04-04T12:25:00.000-07:00

Comentari de l'article Les ficcions informatives: un experiment social o una irresponsabilitat periodística?

Experiment o irresponsabilitat?. Em sembla que la majoria de nosaltres contentaríem la segona, bàsicament, perquè ens sentim enganyats i a ningú li agrada que el tractin d'estúpid i li diguin mentides, encara que es justifiqui amb "és un experiment per veure com reacciona la gent...".

És ben cert, i no pas d'ara, que al llarg de la història, la televisió, la ràdio o la premsa han servit per comunicar allò que passava a arreu del món. Del que també estem segurs és que no sempre es diu la veritat, a vegades, se n'amaga una part -o tota-, o s'exagera, o s'empitjora... tenim molts exemples. Aquest any la grip A ha estat un escàndol i, al cap i a la fi, no n'hi havia per tant. O sinó, què me'n dieu de quan l'home va arribar a la lluna? Quantes vegades s'ha qüestionat si era real o no? Que si la bandera onejava com si hi hagués vent, que si era un plató de televisió...

El pitjor de tot és que tot això ho controla la gent poderosa. La gent que no vol que surti a la llum algun fet important, alguna mala acció o alguna de molt bona, per tal de que ell no perdi beneficis -beneficis materials, és clar-. I nosaltres, doncs, som els seus titelles, tant ho justifiquin com a experiment com si no, és igual de lleig manipular a tantes persones només perquè a TU et va bé. I què hem de fer, deixar d'informar-nos? Deixar de creure en el que ens diuen? Canviar de governadors, presidents, papes, alcaldes, empresaris...? Per què ens imposen una moral des de dalt i després ells són els primers de no cumplir-la?

Us deixo amb la pregunta que he formulat com a títol; A on anirem a parar?

No tots els fets són notícia

2010-04-04T11:52:00.000-07:00

Referent a l'apartat 'No tots els fets són notícia' i els criteris; excepcionalitat, conseqüències per a la gent, rellevància dels personatges implicats, proximitat emocional, proximitat temporal, i efecte agenda, uns exemples per acabar de definir cada concepte.

Excepcionalitat: (Serà notícia allò que sigui poc habitual, el contrari a la normalitat.)
Mort accidental o crim entre adolescents a Seseña
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/mort_accidental_o_crim_entre_adolescents_a_sesena_93730.php

Conseqüències per a la població: (Serà notícia allò que afectarà molta gent.)
Cues quilomètriques al tram sud de la AP-7 en l'inici d'operació tornada de setmana santa
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/cues_quilometriques_al_tram_sud_de_la_ap_7_en_l_inici_de_l_operacio_tornada_de_setmana_santa_93756.php

Rellevància dels personatges implicats: (Un fet poc important que afecti una persona molt coneguda pot ser considerat notícia simplement per la rellevància social de la persona implicada.)
La rumba que posa la pell de gallina
http://paper.avui.cat/cultura/detail.php?id=187229

Proximitat emocional: (Serà notícia allò que ens afecta i ens cau a la vora sigui perquè ha succeït a prop d'on som o perquè la gent implicada ens és propera perquè han nascut al mateix lloc que nosaltres, per exemple.)
La tortura psicològica de les obres de l'ave
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/la_tortura_psicologica_de_les_obres_de_l_ave_93744.php

Proximitat temporal: (Allò que acaba de passar és més notícia que allò que va passar ahir encara que tingui la mateixa importància.)
El barça arriba al classic golejant l'athlètic
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/4_1_el_barca_arriba_al_classic_golejant_l_athletic_93673.php

Efecte agenda: (L'efecte agenda, quelcom que flota a l'aire de les redaccions dels mitjans informatius, és aquella percepció subjectiva que diu que un fet és notícia avui "toca" parlar d'això... potser demà passat l'efecte agenda se centrarà en d'altres coses.)

Martínez Sistach fa costat al Papa en un moment en què està "sofrint injustament. El Pontífex no fa cap referència als escàndols de pedofília ni en la Vigília Pasqual ni durant la missa d'aquest diumenge.

http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/martinez_sistach_fa_costat_al_papa_en_un_moment_en_que_esta_sofrint_injustament_93733.php

Campanya anti-avortament

2010-04-01T04:39:00.000-07:00

L’avortament, últimament, és un tema força tractat en tots els mitjans de comunicació degut a la llei que va aprovar el govern espanyol al 2009, on es defensa el dret a decidir sobre la interrupció voluntària de l’embaràs a partir dels 16 anys. Potser no seria una noticia tan destacable si l’església no s’hagués manifestat en contra.

Després de que el govern de Zapatero fes sortir a la llum la llei plena de pols aprovada, si no recordo malament, l’any 1986, la conferència episcopal espanyola va posar fil a l’agulla per defensar les seves creences. Tan és així que van crear un cartell, on es veu un nadó d’un any i un linx ibèric en perill d’existinció i el qual és protegit, i amb lletres majúscules posa ‘¿y yo? protege mi vida’.

A partir d’aquesta confrontació del govern i l’església han sorgit moltes opinions. En primer lloc, citar aquells que aproven la llei i estan d’acord amb l’avortament:
Diari El Pais, El movimiento antiaborto languidece:
http://www.elpais.com/articulo/portada/lucha/aborto/languidece/elpepipor/20100308elpepisoc_4/Tes/

Volia mostrar-vos aquesta noticia perquè es veu clarament la seva ideologia. Per una banda, començar pel títol de la noticia. Ja ens diu que el moviment antiavortista està decaient i que cada vegada té menys seguidors que surtin al carrer a defensar-ho.

Més endavant, comenta el nombre de persones que van surti a protestar per la llei. Segons una empresa de recompte ens diuen que hi havia 9.726 persones, en canvi, segons els organitzadors de la manifestació, hi havia més de mig milió de persones.

No sabem quina de les dues té raó, però sembla que el diari vulgui donar la impressió de que ells van fer servir un recompte encertat ja que van utilitzar una empresa que es dedica a això, i els organitzadors de la manifestació han elevat el nombre de protestants per fer-se veure més i poder dir que són molts els que no volen la llei.

Seguidament un vídeo que va fer el canal de televisió Intereconomia sobre l’avortament.
http://www.youtube.com/watch?v=n6OqmZd1HwE

Si us hi fixeu –de fet, no cal que us hi fixeu massa- reflexa un sarcasme i una ironia exagerada en contra de la gent que defensa l’avortament. “¡Abortar mola!” diu, com si els que creuen en avortar fos per gust. Parlen de Déu, de la llibertat, de la manipulació... sense veure –o sí- que ells també manipulen i estanquen la llibertat.
A diferència de la premsa, a la televisió (o en vídeos) el missatge és més proper a la gent perquè fan servir d'arma les emocions i els sentiments. A vegades no cal fer servir massa paraules, només amb imatges i alguna cançó que ens recalqui tristesa, ja n'hi ha prou.

Tot i la meva ideologia -i per això, m’agradaria ser objectiva-, penso que tant El Pais com els d’Intereconomia falsegen a l’hora d’expressar el que senten/pensen. A vegades, sembla que no tinguin arguments per defensar el que pensen que han d’anar en contra de l’enemic per poder salvar-se.
És cert –almenys des del meu punt de vista- que l’opinió que tenen els d’Intereconomia és molt més subjectiva que els socialistes que llegeixen el diari El Pais, bàsicament, perquè conec el passat d’Intereconomia i les seves amistats i n’han dit de ben grosses. Suposo que, al cap i a la fi, tots llegim, mirem, i escoltem allò que volem llegir, mirar i escoltar -allò que ens convé-, i que ser objectiu i neutre en temes tan complexos com aquests és molt difícil.

Només demano una cosa. Per favor, una mica d’ÈTICA.

comparació dels tres mitjans de comunicació; tv, ràdio i premsa

2010-03-13T12:58:00.000-08:00

Com que tots tres se’ls considera mitjans de comunicació, el primer aspecte en comú que tenen és que tots tres són mitjans per comunicar, informar, i fer arribar noticies a un grup de persones que estan disposades a rebre aquesta informació.

Després de llegir alguns textos dels meus companys que han remarcat i culpat a la televisió com la dolenta per sobre de la premsa i la ràdio, m’agradaria expressar la meva discordança amb aquest argument.

Des del meu punt de vista tots tres mitjans de comunicació són igual de influenciables. Amb la premsa tenim l’exemple dels diaris que de vegades una notícia en segons quin diari la llegeixis sembla que en sigui una altra totalment diferent. Això també és influenciar al lector, el que passa que el lector ja compra el diari depenent del que vol llegir. O serà per vegades que no hem sentit i escoltat frases del senyor Losantos dient barbaritats i després uns quants darrere que assenteixen el cap creient-se el que diu. És per això que crec que tant la televisió, com la premsa o la ràdio són igual d’influenciables. També és un punt en comú, doncs.

Jo veig la diferència en que la televisió és molt més fàcil i causa menys esforç que el llegir. Total és tocar un botó i que comencin a explicar-t’ho tot sense que tu hagis de fer res. I la ràdio és semblant en aquest aspecte.
Així doncs, la ràdio i la televisió són mitjans ràpids i gratuïts, i per altra banda la premsa no, se li ha de dedicar més ‘esforç’.

La característica principal de cadascuna són les següents: en la televisió l’element destacable i que fa que quedem embadalits davant d’ella és la imatge. En la ràdio la veu dels locutors i en la premsa la lletra impresa.

“Tots els mitjans construeixen una realitat” i “Els mitjans tenen implicacions comercials”

2010-03-13T12:14:00.000-08:00

He triat aquests dos ítems a comentar-vos. Em penso que els dos van bastant lligats.

Mirar la televisió és un dels passatemps més importants i de major influència en la vida de nens i adolescents. Tots sabem que la televisió pot entretenir, informar i acompanyar els nens, però també pot influenciar de manera indesitjable. La violència, la sexualitat, drogues i alcohol... són temes comuns en els programes de televisió. Els infants i joves són influenciables i de vegades, equivocadament, poden associar que el que es veu a la televisió és normal, segur i acceptable. I aquí no acaba la cosa, també exposa als nens a uns tipus d’actituds i comportaments que no són els correctes per la convivència amb els altres. És aquí quan els adults hem d’intervenir i ajudar-los a pensar. El que surt a la televisió no té perquè ser real, ni veritable, i en el cas de certs productes, ni eficaç. Amb això, enllaçaria amb el segon ítem i a més, us puc posar com a exemple les vendes que fa la meva mare a la farmàcia. És curiós però tots els medicaments que surten a la televisió es venen deu vegades més que un altre medicament –que potser fins i tot és més bo i recomanable- però com que no té publicitat ningú sap que hi és i ningú el compra. Estic segura que això passa amb el menjar, amb les joguines, i amb tots els productes, per tant, la meva reflexió és; si el que surt a la televisió ven més vol dir que ens convencen i ens influencien perquè comprem/fem quelcom, per tant, amb més grau influenciaran en una criatura.

Penso que la única solució que tenim és discutir tots aquests temes amb els nens i joves. Assenyalar-los els comportaments positius que poden sortir a la pantalla, la cooperació, l’amistat. També fer-los connexions amb altres fonts d’informació; llibres, llocs d’interès, etc. Relacionar i comparar el que veuen amb el que viuen diàriament a casa i a l’escola. Jo crec que amb l’orientació adequada, el nen pot aprendre a utilitzar la televisió d’una manera saludable.

de què depèn el temps?

2010-02-26T12:10:00.000-08:00

...la meva vida havia canviat. Era com si, de cop i volta, el temps hagués esdevingut un objecte preciós, com si veiés que l'aigua s'escolava per un desguàs i que jo no podia actuar prou de pressa per evitar-ho.

comencem a caminar endavant

2010-02-22T02:18:00.000-08:00

Vells/bells amics,

durant aquest trimestre aquest bloc rebrà comentaris i reflexions diferents que les fins ara exposades. No penseu que he canviat de parer, simplement és una eina per una de les assignatures que faig a la uni. Fins aviat, i si voleu alguna cosa, ja sabeu on sóc.

Comencem a caminar...

Em dic Eli. Vaig néixer un 12 de febrer del 89a Barcelona. Sóc aquari. Estudio en aquesta universitat i, ara per ara, no treballo.
Què més... sobre els meus gustos.... doncs us diré que m’encanta la música, la lectura, i encara més escriure, viure la vida (tot i que ara és una mica complicat amb tants treballs), estar amb els amics, viatjar, la pizza, el mar i sóc una enamorada de l’Índia.
Si algú li pica la curiositat, i encara en vol saber més, hi ha un escrit enmig de tanta lletra "se acabó, por fin, la arena de nuestro estúpido reloj" on ho explico.

Bé, anem al gra... quin ús faig de la televisió, la ràdio i la premsa? Doncs mireu, per començar us diré que la ràdio fa anys i panys que no l’escolto. No us sabria dir els motius, si vull assabentar-me d’alguna cosa abans posaré la televisió o ho buscaré al diari. A part, la música que posen no m’agrada, i el futbol, menys! Així que no tinc massa motius per escoltar-la.
I de la televisió? Què us haig de dir? Suposo que com tots. La miro majoritàriament a la nit i si fan quelcom que m’atregui, alguna sèrie o pel•lícula, tot i que amb això d’Internet –pel•lícules, sèries online...- no hi tenen res a fer.
I de la premsa, no us diré que la llegeixo cada dia, però em sembla que més sovint que moltes persones de la meva edat. Els caps de setmana, sobretot, perquè a casa sempre s’ha comprat el diari. Els dies de cada dia llegeixo algun diari gratuït mentre faig camí a la universitat. I segons com, el meu avi Manel em guarda retalls i pàgines que troba interessants i que sap que m’agradarà llegir. També us he de dir que freqüento molt la web “racó català” on els usuaris tendim a parlar de tot; de política, cultura, miscel•lània,... i tot allò que sorgeixi a la nostra societat.

Em sembla que això és tot el que us puc dir de mi.

PD: per cert, com veieu aquest bloc ja estava creat, i té bastants anys, sovint hi expresso els meus pensaments. Espero que us agradi i que comenteu si us suggereix quelcom.

2010-02-21T10:21:00.000-08:00

És més difícil del que em pensava, això. Ja saps que sempre m’ha agradat controlar la situació, i ara per ara no ho faig. Em sento estranya dins el meu propi cos, dins la meva pròpia ment, dins el meu propi cor.

tot és tan estrany...

Com una rentadora centrifugant...

2010-01-15T08:20:00.000-08:00

(...)
Els límits es posen quan veus a venir el perill, per protegir-te, però el perill el veia a venir fa 5 anys, no ara, i els límits es van quedar allà, potser a la platja. No sé on són els límits dels que parles tu. No ho sé... tu ho saps? Jo encara ni els he vist!!!
Jo diria que t’agradaria que hi fossin però fa molt de temps que els vam deixar enrere, i sinó fes una ullada i els veuràs allà ajaguts a la sorra.
No sé què pretens. No sé com pots viure amb aquest alien dins l’estómac que se’t menja mica en mica, cada dia. Jo m’estic tornant boja!!!!!

ESTIMATS REIS MAGS D'ORIENT,

2010-01-05T08:38:00.000-08:00

Aquest any no serà menys per enviar-vos la meva carta amb totes les meves peticions.
Intento no demanar gaire però és inevitable, des de petita que he sigut una hipòcrita i escrivia una llista interminable; que si una pissarra, que si un gos, o un gat, o una tortuga o l’animal que fos, que si una caixa de colors (la més gran que trobéssiu)... i després posava la típica frase de “salut per la família i diners per als pobres” (era una mala puta i pensava que posant això em portaríeu més regals per tenir bon cor).

Bé, anem al gra. Primer de tot, vull un noi, que m’estimi (però ja sabeu quin vull eh, no en vull pas cap altre!). M’agradaria poder demanar perdó, sovint em faig mal a mi mateixa i als altres, i quan me n’adono, ja és massa tard. També voldria que us emportéssiu una mica del meu orgull (ja us el deixaré al costat del balcó), perquè a mi me’n sobra, i potser hi ha algú que li pot fer més falta que a mi. No deixeu que marxin cap de les persones que ara formen la meva vida, i ja de pas, envieu-me el carnet de conduir, i el títol de la uni (bé, aquest últim encara ho podré fer sola).

Vull donar-vos les gràcies pels regals de l’any passat, però veu fer curt amb la valentia, tot i que des de fa menys d’un any, la meva vida ha canviat de dalt a baix, i ha estat gràcies a aquesta petita dosi de coratge.

Espero que pugueu amb tot això, però si heu d’anar molt atrafegats, deixeu-vos de punyetes i només porteu-me’l a ell (ja l’avisaré que no passi pena si tres homes el segresten i el posen dins d’un sac).

PD: No cal que em porteu gaire carbó, seré generosa i prefereixo que li porteu tot al meu germà!

Gràcies!

Eli

N o m' e s t i r i s d e l f i l . . . . . . .

2009-06-30T09:32:00.000-07:00

N o m' e s t i r i s d e l f i l que em fas mal. No em recordis que estic descosit. Que no veus que e s t i r a n t i e s t i r a n t només fas aquest nus més tupit?
No és que vulgui oblidar els meus records, no és que vulgui canviar el meu destí. No m' e s t r i s d e l f i l que ja és tard, ja he trobat el valor, no em fa por ser covard. Mira'm sóc tot el que tu t'imagines i si en vols saber més, somia'm, que seré com m'has somiat. Toca'm, entre la pell i la roba, com esborrant de la sorra les petgades que ha deixat tant d'amor espatllat...

No m' e s t i r i s d e l f i l que em fas mal... no em recordis que estic descosit... . . . . . . . .

2009-06-21T03:09:00.000-07:00

No estaría mal tener memoria de pez. Así, cada vez, sería la primera vez. Aprenderías algo y lo olvidarías. Todos los días lo mirarías con ojos nuevos. Cualquier cosa, sería lo nunca visto. No tendrías malos recuerdos, y vivirías la primera vez una y otra vez. Pero no, no somos peces. No somos peces...ni falta que hace.

And I don't want to be your regret I'd rather be your cocoon

2009-06-11T08:03:00.000-07:00

You said this was all you had
And it's all I need
But blah blah blah
Because it fell apart and
I guess it's all you knew
And all I have
But now we have
Only confused hearts and
I guess all we have
Is really all we need

So please
Let's take these broken hearts and use
Let's use only what we really need
You know we only have so little
So please
Take these broken hearts and leave

se acabó, por fin, la arena de nuestro estúpido reloj

2009-06-11T05:59:00.000-07:00

"...Una veu tranquil•la, un punt d’agressivitat, una certa actitud elitista, fins i tot diria que snob, un cert gust pel sarcasme, unes gotes de cinisme i un probable egoisme intel•lectual; la vocació irrefrenable per la polèmica i la impossibilitat de deixar escapar la confrontació (verbal), m’han proporcionat una certa fama d’asocial o de conflictiva alternativa; però és un miratge, o una careta. L’autèntic jo emmagatzema grans dosis de tendresa, generositat i un sentit profund de l’amistat."

Hòstia! Dos dies recorrent el passat.. el passat? o el futur?, en comptes d’estudiar el meravellós món del medi ambient o l’essència de l’organització escolar. I a sobre en Flaco em canta “apaga y vámonos”.

2009-06-07T13:39:00.000-07:00

De vegades, som com gotes de pluja...

i sempre...

SEMPRE

acabem caient

2009-05-30T13:41:00.000-07:00

Gràcies. El teu comportament ha estat esplèndid. Veus? Veus com ets capaç d' agisar-te, o bé, de ser normal, si és que això és ser normal, per mi sí, és clar. I una abraçada i un petó i res més, perquè no calia res més. Quin mal el peu, per això.. au! Mira, mira, ho veus oi? El turmell tot inflat. Bé, no tot, però sí més que l’altre, ho veus, oi? I camines, com sempre, com si tinguessis pressa però no en tens i jo et persegueixo gairebé fent saltirons per arribar al teu pas. I tinc gana! És clar, com sempre, et dic, i somrius sabent que tinc raó. Gràcies. I mires el cel i no sé si estàs cansat o ets realment feliç i em mires i jo també i parles perquè sí, com si no ens coneguéssim i tot tornés a començar, però no serà així. Tranquil·litat. Això m'inspires. I potser pena perquè jo et vull però no podem, ja ho saps, però et vull. Estic bé però també una mica trista, però bé, al cap i a la fi... és el que hi ha, Eli. Sí. Però gràcies. I res ha canviat però tot és diferent i jo em moria perquè volia abraçar-te i no podia, si que podia però no. Ja passa, com diu la Júlia. Ja passa... però gràcies D.
T’estimo.
Tot en una mirada.

no és per amor sinó per pena

2009-05-24T11:26:00.000-07:00

Busco ben endins d'aquest cubell antic que anomenem cervell i que ens ajuda a no oblidar. A no oblidar lo malparits que som per maltractar-nos com ho fem i no tractar-nos com debem. Busco ben endins del meu cervell i entra la merda vaig treient aquest versos de veritat, de sinceritat. Busco ben endins del que he trobat i només trobo el que he buscat, és d'una lògica aplastant. Però en el fons de tot sabem que hi ha una llum, una senyal, una sortida a tot això. I busco per buscar si ja sabem que entre tu i jo sempre han faltat uns quants grams d'humanitat i sinceritat.
Siguem valents diguem les coses sense cap por, no ens fem enrere, que és trist però si jo a tu t'estimo no és per amor sinó per pena.
Busco ben endins una mica de l'amor que fa uns quants anys em va fer enamorar de tu, però si vols que et digui la veritat aquell amor s'ha convertit en un odi regulat, per aquest maleit apreci tan molest que fa que ens costi ser sincers però crec que jo ja no puc més.
I per un cop diré les coses sense cap por, no em faré enrere, que és trist però si hem estat junts no és per amor sinó per pena.
I siguem valents, diguem les coses sense cap por, no ens fem enrere, que és trist però si jo a tu t'estimo no és per amor sinó per pena
Que per un cop direm les coses, sense amagar-nos cap paraula, que és trist però si jo a tu no t'oblido no és per amor sinó per ràbia.

ull per ull

2009-05-20T12:39:00.000-07:00

Vem insultar-nos tant, vem fer-nos tant de mal, i ara que el temps ha anat passant no entenc de què ha servit... potser seria ara un bon moment per dir que ho sento molt. Sento haver-te enganyat, sento haver-te cridat, però ara que el temps ens ha anat apropant podem seguir ballant, que som prou grans per mirar-nos els ulls i sense plorar desitjar-nos bona sort... però no passem d'aquí, ara que els dos sabem que no estem fets per viure i morir junts, no temptem més la sort. Després de tot, potser no és bon moment, potser no ho sigui mai... potser és moment de mirar-nos als ulls i dir-nos bona sort, abans de dir-te adéu, dir-nos adéu...

...i que s'ho emporti el vent

2009-05-11T00:00:00.000-07:00

a
d
é
u
.

2009-03-01T10:48:00.000-08:00

després de casi un any, torno a ser per aquí. la veritat és que hauria de dedicar una mica més de temps a escriure al bloc, però només ho faig quan és estrictament necessari per a la meva persona. avui és un d'aquests dies que tant necessites explicar a algú tota l'olla de grills que portes dins, però com sempre, no et surt de tu demanar que t'escoltin, i com no, has de recórrer a l'escriptura.

hi ha coses que no sé com explicar, no per falta de paraules, sinó per falta de comprensió. igual que hi ha coses que no sé explicar-me, no per falta de paraules, sinó per falta de qui les diu/fa…
“de tots els béns que la saviesa ofereix per a la felicitat d'una vida plena, el més important, amb escreix, és el benefici de l'amistat” deia Epicur. comparteixo aquesta veritat, però em sembla que la resta de mortals no ho veu així, si més no, no s'esforcen en demostrar-ho. sé que m'he equivocat moltes vegades, sé que he estat perdonada, he vist com certa gent m'ha fallat i com els hi he donat una altra oportunitat. però ara ja no sé on sóc. no sé en quin punt estic. i no sé si et tornaré a trobar en algun punt de les nostres vides. no sé si tornarem a entendre'ns, jo ja he perdut una mica la fe (i mira que és l'últim que es perd - o això diuen...).
ella ha canviat i jo... jo potser també. ara cada dia dubto més d'ella i de l'amistat que diu que hi ha entre nosaltres. m'agradaria poder dir-li tot això, sense emocionar-me, sense que els ulls em brillin per por a perdre-la, i sense que les paraules em tremolin per culpa dels nervis. m'agradaria que tot tornés a ser com abans. que poguéssim explicar-nos les coses sense por a les teves paraules plenes de sarcasme negatiu. m'agradaria rebre algun missatge de tant en tant explicant-me alguna parida o alguna anècdota de les teves. i evidentment, m'agradaria que em truquéssis i em preguntéssis com estic. jo ja ho he intentat i en veure la teva deixadesa he obtat per comportar-me igual que tu. sé que no és típic de mi però no trobo cap altre camí per fer-t'ho saber. ho intentat oblidar, deixar passar i fins i tot fer veure que res no veia, però no ha servit de gaire, i tu, com sempre, has seguit amb la teva. he fet molt per tu, però no t'ho retreuré mai perquè és lleig, i a més perquè sé que ho saps, i amb això ja en tinc prou.

no sé si ho he expressat bé... però en fi... tant se val.

deixo aquí un text sobre l'amistat de El profeta de Gibran Khalil

«I un adolescent va dir: parla’ns de l’amistat.
I ell va respondre dient:
El vostre amic és a la mida de les vostres necessitats.
Ell és el camp on sembreu amb afecte i feu la collita amb agraïment.
És la vostra taula i el foc de la vostra llar,
ja que aneu a ell amb la vostra gana i l’aneu a trobar cercant la pau.
Quan el vostre amic manifesta el seu pensament, no temeu el “no” de la vostra opinió, ni amagueu el “sí”.
I quan ell calla, el vostre cor continua escoltant el seu.
Perquè en l’amistat, tots els desigs, idees, esperances, naixen i són compartides sense paraules, en una alegria silenciosa.
Quan us separeu del vostre amic, no us afligiu.
Ja que allò que estimeu en ell pot tornar-se més clar en la seva absència, com per a l’alpinista és més clara la muntanya, vista des de la planúria.
I que no hi hagi cap altra finalitat en l’amistat que no sigui la maduració de l’esperit.
Ja que l’amor que no procura altra cosa que no sigui la revelació del propi misteri no és amor, sinó una xarxa estesa, i només les coses inútils hi quedaran atrapades.
I que el millor de vosaltres mateixos sigui per al vostre amic.
Si ell ha de conèixer el flux de la vostra marea, que en conegui també el reflux.
Perquè, què serà del vostre amic si només el cerqueu per passar el temps?
Busqueu-lo sempre en les hores vives.
Ja que el paper de l’amic és omplir les nostres necessitats, i no el nostre buit.
I en la dolçor de l’amistat, que hi hagi rialles i compartir de plaers.
Ja que a la rosada de les petites coses, el cor hi troba el plaer i la frescor.»

Lacra. Escombraries. HIPÒCRITA.

2008-05-07T08:17:00.000-07:00

Hi una cosa que, cada dia que passa, em fa més fàstic: la hipocresia. No puc sofrir-la, em treu de polleguera i, sobretot, em fa sentir una ràbia interna que em deixa en un estat d’ansietat considerable. Potser és degut a que sóc massa impulsiva i em costa aparentar, fer veure o desenvolupar un paper que no és el que en un determinat moment sento. Tanmateix, em costa desvincular la hipocresia de l’ètica. Per mi, ser hipòcrita és equivalent a no tenir ètica, o tenir-la pels terres. Ni tan sols em resulta justificable en casos on un es troba entre l’espasa i la paret.

Hi ha molta gent hipòcrita, te’ls trobes a tot arreu: al metro, al ferrocarril, a la facultat, a les botigues, a la biblioteca, als bars, a les cafeteries, a les sales de concerts, a les discoteques... als grans magatzems, a les botigues de barri de tota la vida...

I pensareu; “però tots som una mica hipòcrites”. Sí, es veritat, perquè hi ha graus i graus de hipocresia; la típica persona que et cau malament però l’aguantes perquè has de treballar amb ella i no tens més remei que fotre’t. Però després hi ha la hipocresia personal que és la pitjor de totes. Aquella gent que et saluda per quedar bé quan en realitat saps que no t’aguanta. O la típica persona que fa les coses perquè estan de moda, o perquè mola més ser així o aixà i no pel que senten realment.

L’adolescència i la joventut crec que són les etapes de la vida en què la gent acostuma a ser més hipòcrita. Per què? Doncs perquè tot és més inestable, sembla una època passatgera, i perquè és l’etapa per excel·lència en què cal ser super guai, super enrotllat, super fiesteru, super especial, super guapu i super moltes més coses. Ells són el seu propi món, egocèntrics acabats, que es mouen pel medi absolutament per interès. “Por el interés te quiero Andrés”. Faré una pancarta que posi “Tots som Andrés”, per a tots els que hem pogut patir en un moment o altra les conseqüències d’anar amb algú interessat o simplement que ens molesta a la vista quan veiem gent així, que en realitat només són gilipolles perduts que no veuen més enllà del seu nas.

Malauradament en conec forces i n’he establert relació. Amb alguns els vaig seguir el joc durant un temps, i ara he plegat. Amb altres la cosa no està tancada, i d’altres me’ls miro des de la distància amb la seguretat que mai m’hi barrejaré. Però la joventut no dura sempre, el temps no passa en va i l’edat va transformant les coses, i sobretot les relacions amb els altres. Només queda allò que té realment valor i que ha clavat les arrels ben fons. Hi ha gent, els grans amics d’Andrés que, quan ja no siguin joves ni super guais, miraran al seu voltant i no veuran res. Potser veuran molta gent, potser sí, però gent que està en la distància o que potser només resta al passat. I aleshores estaran tristos, i es sentiran sols. I aleshores ploraran per allò que són, perquè no són ni han sigut ni seran res. És per això que de la gent hipòcrita, amb falta d’ètica o mentiders no n’espero res, ni tan sols un “perdó”. Com deia al principi, em costa acceptar la gent hipòcrita, però crec que canviaré de tàctica, i a partir d’ara em comprometo a lluitar contra la hipocresia amb la indiferència.

Jo mai a la meva vida, he intentat no ser hipòcrita, parlo a les persones que em cauen bé i a les que els hi tinc un carinyu, a les que no, doncs ni les saludo, o intento no ser molt efusiva amb ells, mai rajo de la gent perquè si, m’importa massa la humanitat, faig comentaris i si els hi arriben per boca d’altres no me n’amagaré (ni me n’he amagat mai) perquè probablement els hi digui a la cara, no tinc por, no haig d’ocultar res jo, si ho he dit ho he dit i ja està... i sinó, em defensaré perquè sempre tinc raons i motius per dir el que penso, perquè abans de parlar per parlar em quedo callada.

la por a l'aburriment, al silenci?

2007-12-19T10:41:00.000-08:00

L'aburriment, juntament amb l'espantaocells del temps lliure, és una de les obsessions dels nostres temps. Per confirmar-ho només cal fer una reserva en un hotel de qualsevol lloc on se solgui passar les vacances. Ja sigui al costat del mar o de la muntanya, al nord o al sud, de cinc estrelles o de tres, s'està obligat a qualsevol lloc a soportar el càstig de l'animació. Discoteca, aerobic, concursos demencials, jocs grotescs; per qui desitgi viure serenament el descans no existeix un moment de pau. Qui s'ho pugui permetre s'apresura en anar a la platja al mes d'abril, maig o octubre, quan els animadors descansen ja en els seus refugis. Als altres no els queda més remei que aguantar.

¿Por qué bombas?

2007-11-29T12:17:00.000-08:00

Juanjo deixa'm que posi això de titol, però és que m'anava molt bé... perquè he patit un bombardeix aquesta tarda...

Bé, tornant al tema del que volia parlar... Us imagineu un objecte que servis per mirar i veure l'ànima, i per tant, la bondat, la sinceritat, la humilitat de les persones? Seria fantàsticament genial, perquè la gent no te futria punyalades a l'esquena perquè anteriorment ja t'hauries fixat en com és aquesta persona. I per exemple, al començar la uni, escolliries fàcilment la gent que és com tu, i els falsos i orgullosos els podries deixar de banda i sudar d'ells.

PD: por que bombas? por que no dialogo? paraarpapprapaa xD

el meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist...

2007-11-26T07:29:00.000-08:00

Aquest escrit va especialment dedicat al meu avi, potser la persona més catalana i lluitadora que he conegut fins ara, i segurament li farà molta ilusió que posi això en el meu blog. (Si avi, m'ho he llegit jaja).

Em pregunten per què sóc independentista, els ho diré:

perquè els pobles, com les persones, tenen dret a decidir la pròpia vida. I els recordo quant va costar aprovar el divorci en aquesta Espanya eclesial i anquilosada. I, tanmateix, dones i homes tenen dret a desfer un matrimoni quan no són dues persones que comparteixen la vida, sinó una persona que en sotmet una altra. Els escarafalls dels espanyolistes s’assemblen molt als dels antidivorcistes: de "la sagrada unidad de la patria" a la "sagrada unidad del matrimonio".
Ser independentista és un dret; ser antiindependentista és una usurpació. L'antiindependentista entra com un lladre en l’àrea de les teves decisions. Tu no li dius a ell què ha de dir, què ha de pensar, ni què ha de defensar; tu reclames la teva llibertat. L'antiindependentista, però, és qui diu què has de fer tu, què has de decidir, com ha de ser la teva vida i quines normes has d’obeir. L'antiindependentisme és la més agressiva de les ideologies. Perquè, en una democràcia, un pot ser de dretes o d’esquerres, progressista o conservador, i tots ells tenen cabuda i tots ells opinen. Però en posseir la meva llibertat, hom comet una ingerència i, per tant, un acte de violència. Et diuen: "restaràs unit a mi perquè jo tinc la força i tu no, jo l’exèrcit i tu no, jo els diners i tu no, jo l’estatut i tu no; restaràs amb mi perquè ho decideixo jo, no tu".
Per això, decidir quins partits es poden presentar al País Basc i censurar els independentistes és un acte de violència. I una il·legítima intrusió.

PD: Manifestació dissabte dia 1 de Desembre a Plaça Catalunya a les 17 hores. Som-hi! Lluitem pel que és nostre!

www.estatpropi.cat

2007-11-25T12:29:00.000-08:00

Tot bé?

Tot bé estaria si no estigués alguna cosa malament, però la maldat com ho ha demostrat al llarg de la historia, és inexpulsable. Així doncs, no està tot bé, està tot... diguem-ne. No se sap com s’està fins que es passa d’estar a haver estat, comparem el passat amb el present, l’enyorem pensant en diverses actituds, tot i sabent que gràcies a allò que vaig ser he arribat al que sóc.

La majoria sempre prefereix seguir recordant per escapar d’on es troba, veient la realitat com a impossible i així es creu que resol còmodament el que li passa en aquell moment, en comptes de dedicar el seu temps a una altra cosa, com veure la televisió, inventar una porta que s’obri amb la ment o intentar obrir una porta... amb la ment. Sempre he volgut obrir una porta amb la ment, també he volgut agafar un llibre amb la ment o qualsevol altre objecte, volar amb la ment, i per què no, treure l’arrel quadrada del numero sis... amb la ment!

Però el present és molt difícil d’evitar, és massa ràpid, jo diria uns 60 km per hora, depenen del seu transport –si es amb la renfe segur que arriba tard, per exemple-. També es sospita que hi ha diversos presents, i que s’alternen en la caça com fan les lleones.

Molts, tenint en compte aquest fet, intenten enganyar-los, fent veure que no es troben on realment estan, canviant la seva forma de vestir, canviant-se de lloc, anant en busca d’amors ocasionals, tornant a l’escola i coses d’aquest estil. Altres pensen que la única manera d’estar on un està, és no estant i així deixen d’estar.